Jordi Grifé viu a Santa Eugènia d’ençà uns 55 anys, en una casa emblemàtica del barri, coneguda popularment com la casa del senyor Paquito, al carrer Francesc Estival i Cisa (1901-1969), l’últim alcalde de Santa Eugènia de Ter. A més d’alcalde, Francesc Estival (àlies Sr. Paquito), va ser director de la fàbrica tèxtil Marfà, i Jordi Grifé va ser el seu successor. Nascut el 1942 al Mujal (poblet agregat a Navàs), Grifé va arribar a Santa Eugènia el 1969 i es va incorporar com a nou director de la Marfà amb 28 anys d’edat. No es van arribar a conèixer amb Francesc Estival, que ja estava malalt i no es va recuperar.
«Tota la joventut l’he passada a Manresa. Vaig començar a treballar als 14 anys amb vocació de ser delineant. Per fer pràctiques vaig treballar de mecànic en el taller d’una empresa tèxtil de Manresa, després en una oficina tècnica fins que em va arribar que a Girona una fàbrica buscava un director. Vaig fer una entrevista amb els senyors Marfà (els propietaris) i vam visitar la fàbrica. No és que m’entusiasmés molt, les condicions i les màquines no eren pas les millors, però vaig voler provar-ho», recorda Grifé.
L’empresa en aquell moment es deia Industrial Mataró Girona, SA. I quan Grifé va agafar el càrrec ja s’entreveia la crisi del sector tèxtil. «La família Marfà com a persones eren extraordinàries però com a industrials crec que deixaven bastant a desitjar», valora Grifé.
Jordi Grifé amb un plànol de l’antiga fàbrica tèxtil la Marfà. Foto: E.C.
En un context de poca matèria i feina, es van forjar relacions amb una altra empresa del sector tèxtil, liderada per Joan Maria Parés, que tenia una fàbrica tèxtil a Cabezon de la Sal (Cantàbria). «Ens donaven encàrrecs, se’n deia ‘treballar a mans’. Els Marfà tenien necessitat de vendre, es va arribar a un acord amb Parés i a partir del 1979 el negoci ja el van portar els nous propietaris i es va crear Girona Tèxtil SA. Van comprar les instal·lacions per etapes, primer la fàbrica, després la resta de dependències: un tros de pati, les cases del carrer de Baix, les cases dels Marfà al darrere cap a les hortes, la casa del director. I al final s’ho van quedar tot.
Amb els nous propietaris es va evitar el tancament. L’any 78 hi havia un pla de reconversió tèxtil a través del qual es podien tancar fàbriques, amb un fons per indemnitzar els treballadors. «Teníem aquest pla aprovat pel ministeri de treball per tancar però no es va fer i Girona Tèxtil es va anar consolidant», diu l’exdirector.
A mitjans dels 90 es va plantejar una ampliació de les instal·lacions. «Les màquines noves aquí no ens hi cabien. Vaig fer l’intent que l’Ajuntament i l’alcalde, el senyor Nadal, ens donessin permís per ampliar. A l’alcalde li semblava bé però ens deia que aquí no era el millor lloc. Ens donava un terreny a Fontajau per fer una fàbrica nova i l’edifici de la Marfà se’l quedaria l’Ajuntament. Era cap al 95, però l’any 2000 no teníem ni els plànols fets», admet Grifé.
Llavors va tancar la Coma Cros. «Jo sabia que a l’altra banda del canal hi havia una part de la Coma Cros, una nau en planta baixa que estava en bones condicions. Vam negociar amb Salt, amb Girona i ens vam entendre. Ens vam traslladar el 2000». Girona Tèxtil es va vendre les dependències i terrenys sobrants a Santa Eugènia; tot menys la casa on vivia el director, que uns anys més tard ell va adquirir.
A les instal·lacions de Girona Tèxtil a Salt, Grifé hi va treballar encara uns set anys fins que es va jubilar l’any 2007. L’empresa segueix en activitat avui dia.
En 40 anys d’activitat Grifé va afrontar molts canvis tecnològics. Quan va arribar, bàsicament treballaven el cotó, més tard l’acrílic i ara a Salt es dediquen més al fil tècnic. Als anys setanta, la Marfà va passar de la força hidràulica (l’aigua de la séquia Monar) a l’energia elèctrica. Quan Grifé va arribar a la Marfà el 1969, hi havia uns 170 treballadors, i només en quedaven uns 70 quan van marxar a Salt al 2000. Ha afrontat molts conflictes socials? «No gaire. Quan ens vam plantejar tancar, a final dels setanta, va haver-hi tensions amb els sindicats. És l’únic conflicte que recordo», respon discretament.
Es queda amb els bons records: «Molt bona relació amb el barri», diu Grifé, tot i que reconeix que no és un gran coneixedor de les interioritats del barri: «He viscut poc Santa Eugènia; m’he dedicat sempre a la fàbrica i els caps de setmana, la ‘vàlvula d’escapament’ era marxar a Navàs» explica. «Quan hi havia algun problema tècnic, més de quatre vegades de nit, venia algun encarregat i em tiraven pedretes a la finestra per despertar-me».
«Recordo la vida que fèiem aquí, al carrer de Baix. L’estiu tothom treia la seva cadira a la fresca. Hi ha noies que van començar a treballar amb mi potser als 16 anys i s’hi van jubilar» recorda Grifé.
A la pregunta de si la transformació de la Marfà en centre cívic va ser encertada, Grifé respon afirmativament sense dubtar-ne: «Va ser un bon acord per totes les parts i s’ha fet una gran obra» respon. Només lamenta un aspecte, la recuperació pendent de l’antic taller de la fàbrica: «No en queda res, és el que més greu em sap. Ho van deixar tot abandonat. Hi havia un taller del segle xix preciós: torns, llimadores, maquinària… No se n’ha aprofitat res. És l’única gestió que crec que s’ha fet malament. Han anat molt tard».
Resum cronològic de la Marfà
L’última plantilla de personal de la fàbrica la Marfà al 2000. Foto: arxiu Jordi Grifé
1819
Primera referència documental «la fábrica dicha de Santa Eugenia que antes era Farga y hoy día sirve para hilados de algodón» (Manual d’Acords del 1819). Durant els primers anys de funcionament s’anomenà Mallol y Cía, tot i que el promotor era Joan Rull.
1874-1875
La fàbrica és comprada per Jaume Ferrer i Cabanes.
1898
La fàbrica és comprada per Hijos de Cayetano Marfà y Cía, important família d’industrials de Mataró. D’ells prové el nom popular de Fàbrica Marfà o simplement La Marfà.
1930
La fàbrica passa a formar part, juntament amb la fàbrica de Mataró, de la societat Industrial Mataró-Gerona SA (Fábricas “Marfà”), propietat de la família Marfà, igual que Fábricas y Urbanizaciones SA, propietària legal dels terrenys i les edificacions.
1936-1939
Durant la Guerra Civil, la fàbrica és col·lectivitzada. Se la coneix com Fàbrica de Filats i Teixits de Pla de Ter i continua amb la seva producció, amb alts i baixos. També s’aprofita el taller per fabricar carcasses de bomba de manera artesanal.
1969
Jordi Grifé substitueix Francesc Estival i Cisa (1901-1969) com a nou director de la fàbrica.
1979
La família Marfà ven la fàbrica a Joan Maria Parés i es crea la societat Gerona Textil SA.
2000
La direcció de la fàbrica opta per traslladar la producció a les instal·lacions de l’antiga fàbrica Coma Cros del veïnat de Salt i renova el 80% de la maquinària. L’edifici de la Marfà passa a ser de l’Ajuntament de Girona.
2011
La nau principal de la fàbrica es converteix en un nou equipament municipal: l’Espai Marfà, que inclou, entre d’altres, un centre de creació musical, la Biblioteca Salvador Allende i espais del Centre Cívic Santa Eugènia.
Dades extractes del text de Jaume Prat que es pot consultar sencer al portal
https://web.girona.cat/lamarfa/historia.
En aquest mateix portal es poden visualitzar dos vídeos en els quals intervenen Jordi Grifé i antics treballadors que expliquen el funcionament de la fàbrica tèxtil.
