En l’inventari de masos previ al Pla Especial de les Hortes de Santa Eugènia s’esmenta cal Gras: “Datat al segle XVIII, es considera el mas més antic i interessant per posseir elements arquitectònics d’interès. Es proposa la seva catalogació i la possible preservació com equipament municipal al futur pla”. Altres fonts recollides a eldimoni.com descriuen el mas com un antic molí ja al segle XVII. Quan es concreta el Pla Especial, però, l’equipament municipal es fa a can Po, i cal Gras, que pertanyia a la família de l’arquitecte Màrius Soler, ja és propietat de Construccions Rubau. Avui ja fa anys que la masia és buida i envoltada d’una reixa. Allà hi va néixer el 1957 (passant per la clínica Bofill), Jordi Grau i Ramió: periodista, president del Col•legi de Periodistes de Girona, vicepresident d’Hermes Comunicacions (empresa editora d’El Punt Avui), autor i coautor de llibres. Hi va viure fins als 25 anys. Hem tornat a les hortes amb ell.
Recorda que el camí on passen avui escolars per anar als Maristes i veïns per anar als supermercats era una carretera de terra amb força trànsit. Donava la volta per davant de la casa i anava fins a plaça de toros on ara hi ha el Palau de Justícia. Davant de la casa també es podia tirar recte — abans que es construïssin els Maristes— fins a un pont que portava a la Rodona. “Tot això eren hortes, terres bones, ara no sabria com dir-ne”, diu Jordi Grau lamentant l’aspecte embardissat i brut de la parcel•la que voreja la sèquia des de la Marfà fins a cal Gras, davant de ca l’Escolà. Aquestes terres anaven amb la casa i les portava la família d’en Jordi, que eren masovers i també tenien (i tenen encara) terres de propietat: una cinta de terra que s’allarga en direcció al Ter entre ca l’Escolà i les hortes municipals, avui parcel•les que en Jordi lloga a nous hortolans. “Abans del desviament del Güell, les hortes de Santa Eugènia enllaçaven amb les de Salt, seguien rere la plaça de toros fins al pont de can Vidal i les hortes d’en Massaguer a la zona de la Devesa. I aquí era la zona més bona”, diu en Jordi.
A cal Gras hi vivien dues famílies, la d’en Jordi com a mínim des de la generació dels seus rebesavis, i la família Auguet. Quan ell hi vivia, a tocar de la casa hi havia coberts per als cotxes, uns estables amb dues vaques i un vedell, i un galliner. “Tot i el malnom de cal Gras, els Grau tots eren prims, l’únic que ha sortit gras soc jo, que no he treballat la terra” somriu. Enumera les cases a la vista: ca l’Escolà, can Po vell, més enllà darrere les cases de la fàbrica, ca l’Hugues, les terres de ca la Mira; a l’altre costat d’on ara hi ha els Ma- ristes hi havia ca l’Hospitalet, més avall en direcció al torin can Soy. Al darrere de ca l’Hospitalet hi havia un camp de futbol. I darrere de l’actual Seguretat Social hi havia l’antic col•legi dels Maristes, que va obrir el 62 i va tancar el 75, on en Jordi hi va fer de primària fins a primer de batxiller.
“Vaig treballar molt a l’hort encara que costi de creure. A 9 o 10 anys ja podia ajudar a arrencar el planter o la ceba. Més gran, tocava regar el planter amb unes regadores de 50 o 60 litres que et trencaven l’esquena. Vaig tenir clar aviat que la terra és molt baixa i que no m’agradava” conclou. A una part d’aquestes terres s’hi feia blat, se segava a mà i venia la màquina de batre, fins que en Jordi va veure arribar les cosechadores. Part del blat es portava a la fleca Comas de la Rodona, que a canvi els donava tiquets per tenir pa tot l’any. La palla es guardava per protegir el planter. Les hortalisses i verdures les anaven a vendre al mercat del Lleó fins a mitjans dels 70, però l’especificitat de cal Gras era el planter. A la zona dels recers encara hi ha la paret que es va aixecar per aquesta finalitat. A l’hivern es tapava amb unes vidrieres. “Quan ve- nia la fred els pares posaven el despertador a la una de la matinada, miraven si feia serena; si era el cas podia haver-hi glaçada. Calia vestir-se i anar a posar la palla per protegir el planter”.
En quines condicions es vivia a la casa? “Els que diuen que es viu tan bé en una masia, són els que no hi han passat” sentencia. Es rememora quan van portar la primera cuina de butà, que va substituir l’anterior cuina econòmica de carbó. En un dels estables hi van fer una dutxa amb un termo quan ell devia tenir 7 o 8 anys. A l’habitatge, l’única font d’escalfor era el foc a terra “que te crema per davant i et cardes de fred per darrere”. Quan tenia 11 o 12 anys van instal•lar la primera estufa de llenya, que va ser una millora important, tot i que als pisos de dalt, on hi havia les habita- cions, no hi van tenir mai calefacció.
“És una alegria venir aquí perquè són records d’infantesa i és una hòstia de realitat veient com ha anat a pitjor” conclou. “Vaig passar hores pencant aquí, però també era el meu pati, bicicletes, amics, molta relació amb la gent de la Rodona, de Santa Eugènia i els amics de tota la vida, com la família Borrassó de ca l’Escolà. Les festes majors al pati de les escoles nacionals amb un envelat molt gran competien amb Salt per tenir els millors artistes… Però venir aquí és també recordar que a les hortes es treballava de dilluns fins diumenges al matí. Era molt sacrificat”.
«El futur de les hortes el veig magre” diu en Jordi Grau. Considera que des dels anys 80 s’ha fet molta demagògia de les hortes i que n’ha parlat molta gent que no les havia trepitjat mai. Lamenta que molta gent que avui les defensa viu en pisos, per exemple al sec-tor Güell, aixecats sobre la zona d’hortes.
“La gent que les cultiva, com els llogaters que tinc ara aquí, que en treuen productes, està molt bé i fa goig. Jo ho mantindré, però ja no hi ha pagesos professi- onals, són pocs i tot comporta entrebancs. Part dels que defensen les hortes ho veuen com un jardí o un parc —sempre que no ho hagin de pagar— i no pas com un espai productiu.
Si es vol fer un parc, que s’expropiïn i que les hortes siguin públiques. Les hortes no se salvaran ni amb llums led ni amb passejades, només se salven treballant-les, i que surti a compte. Si des de l’Ajuntament s’estimen les hortes, no haurien d’haver consentit que la sèquia vagi tant de temps buida aquests últims anys, perquè això podria ser la mort de les hortes” diu en Jordi.
