«Vaig néixer a Còrdova, Argentina, en una família envoltada de música ja que la meva àvia tenia la seva escola de música a casa, amb 4 pianos i compaginava la preparació dels seus alumnes pel conservatori, amb l’educació dels seus 9 fills. Tots van haver de passar per les classes de piano obligatòries amb major o menor fortuna, però podem dir que en tots va quedar plantada la llavor musical. Sempre en trobades familiars, acabàvem cantant zambas y chacareras, com per exemple El Sapo Cancionero, Zamba de mi Esperanza, acompanyats d’alguna guitarra tocada per oncles o cosins. Jo solia cantar moltes cançons infantils, de la María Elena Walsh, i també d’un grup infantil anomenat Festilindo. Gairebé cada dia arribava a classe dient “chicos, les voy a cantar una canción” i a davant dels meus companys sempre cantava “la canción del abecdaroio”.
A l’edat de 10 anys vaig marxar a Suïssa, allà vaig tenir el meu primer contacte amb el piano, anava a classes particulars, i també em van apuntar, amb l’excusa d’aprendre l’idioma, a una coral infantil, al barri de Versoix, Ginebra . El 1992 vaig fer el meu primer solo, amb 12 anys amb la cançó “un air de vals”, encara conservo les partitures de tota aquella època, i encara les cantorrejo per casa de tant en tant.
El 1992 vaig anar a viure a Kenya, on vaig continuar els estudis de piano de manera rudimentària ja que no hi havia els recursos necessaris per la meva vista, em vaig apuntar a cantar a la coral de l’institut, i el 1996 vaig deixar el piano pel cant, allà vaig començar les meves primeres classes particulars, amb la Grace Murithi
Al 1997 Vaig arribar a Catalunya i em vaig apuntar a la coral de Torroella de Montgrí, el director va tardar poques setmanes en fer-me fora al·legant qüestions tècniques, sense saber que passaria això, ja estava fent classes de cant amb ell a l’escola de Música de l’Escala on vaig aguantar el curs com vaig poder. El 1998 algú li dóna a la meva mare el telèfon de la Carmen Rodríguez que en aquell moment tenia una escola de cant a Figueres, ja havia fet alguna classe de prova amb altres profes, però la connexió amb ella va ser instantània i vaig construir la meva gran base musical amb ella, fins més o menys el 2005, any en que va morir una meva tieta i el dol va ser tan complicat que vaig perdre les ganes de cantar enlloc, i així vaig estar durant 10 anys
El 2014 em vaig apuntar al Banc del Temps… I a Can Ninetes vaig començar a reprendre el contacte amb el cant, cantant esporàdicament en els tallers de cuina, i esdeveniments comunitaris. La meva primera actuació al hall de Can Ninetes la vaig fer el 30 de gener de 2015 en el dia Internacional de la Pau i la No Violència a les Escoles.
Durant la Pandèmia i arran d’un vídeo d’una dona cantant en un balcó de Barcelona, els meus amics em van animar a fer el mateix a la terrassa de casa meva, i el 16 de març del 2020 vaig sortir tímidament a les fosques, per cantar Imagine, la reacció va ser brutal, i des d’aquell dia vaig estar cantant pels veïns 61 vespres seguits, repertori de tot tipus.
Em vaig escoltar a mi mateixa i vaig tenir clar que era hora de reprendre el camí de les classes que havia deixat.
Primer vaig anar a Claudefaula i posteriorment a l’Aula Oberta del Conservatori, altre cop amb la Carmen en el seu últim any en actiu i posteriorment amb la Laia Frigolé, amb qui faig classes actualment.
El 2023 em vaig apuntar a classes d’aquagym i vaig descobrir l’afició per la música que té en Tato, i ell la meva pel cant líric. Vaig començar a cantar a la piscina un dia de novembre del 23, ja que costava quadrar agendes per fer-ho en un altre lloc, vaig cantar les Bachianas Brasieleiras, número 5.
Arran d’aquestes actuacions la Laura, companya d’aquell curs, es va interessar per la meva relació amb la música i té redactat un projecte anomenat Música en Remull que pretén convertir aquestes actuacions espontànies en una gira per instal•lacions on hi hagi piscines.
I per últim però no menys important, el 2025 a part de fer la maqueta per complementar el projecte de la Laura, vaig cantar en el Messies Participatiu que es va fer a la catedral i l’Auditori de Girona, juntament amb 149 cantaires més , dalt de l’escenari, essent l’única integrant amb baixa visió de tot el grup, per mi va ser una experiència molt important, quan vaig fer la prova no donava un duro per mi mateixa, ja que havia anat fatal, em va sorprendre saber que estava admesa i vaig estar tot l’estiu pencant per aprendre les cançons i arribar en condicions als assajos oficials, un cop represes les classes, la Laia també va donar un gran cop de mà en aquest aspecte. M’ho vaig aprendre tot de memòria i només portava les partitures per no ser la nota discordant del grup”.
