Joan Trias presenta Jerseis amb caputxa (Editorial Gavarres), una obra on transita de la teoria política a la crònica personal per narrar els vaivens dels darrers trenta anys. Consultor en polítiques públiques a la cooperativa Ilabso-Olma i professor associat a la UdG, Trias es defineix com a politòleg de formació i per vocació. La seva trajectòria avala aquesta mirada polièdrica: ha treballat a l’administració britànica, ha estat regidor a Pals i ara viu la realitat veïnal a Santa Eugènia. Conversem amb ell sobre les lliçons d’Edimburg, la transformació del barri i com el pas del temps matisa l’activisme sense apagar la voluntat de canviar el món.
Sovint es diu que l’escriptura té vida pròpia. En el teu cas, el projecte va començar com un assaig teòric i ha acabat sent una crònica personal. Com va ser aquest canvi?
Sí, el llibre es va rebel·lar. Jo tenia els capítols bastant fets com a assaig: Belfast era l’activisme, Edimburg el funcionari, Pals la política local… Però quan ho passava a la gent, els semblava tediós. Em vaig apuntar a l’Aula d’Escriptura de Girona i allà em vaig adonar que la part vivencial i anecdòtica captivava molt més. Si l’objectiu era fer arribar el món de la ciència política o el pas de la joventut a la maduresa a quanta més gent millor, havia d’apostar per la crònica personal.
A l’Aula d’Escriptura vas coincidir amb Vicenç Pagès Jordà. Quin consell en guardes?
La precisió. Ell em deia: «Allò que puguis escriure en sis o set paraules, no n’utilitzis quinze». Això m’ha anat molt bé per ser sintètic i clar. En la primera versió hi havia moltes referències a autors i politòlegs que he acabat traient perquè no eren necessàries per al lector general.
Parlem de l’escenari local. Tot i haver viscut a diversos llocs, situes un moment clau per sentir-te de Santa Eugènia: l’1 d’octubre.
Totalment. Que hagis viscut un 1 d’octubre aquí, al Pavelló de Santa Eugènia, és un esdeveniment que em va reafirmar a dir: «és que soc d’aquest barri». És un moment que fa comunitat. Ara mateix visc en una zona que considero una «petita illa» privilegiada, entre les hortes i la biblioteca, on els infants poden jugar al carrer. El problema és que aquesta sensació s’acaba de seguida quan t’allunyes uns metres.
Al llibre viatgem a Falls Road (Belfast). Hi veus un paral·lelisme amb la realitat dels barris perifèrics com Santa Eugènia?
No m’atreviria a comparar-ho directament perquè el context de conflicte a Belfast és molt particular, però sí que és cert que totes les ciutats, i fins i tot pobles com Pals, generen la seva pròpia perifèria i la seva pròpia exclusió. Hi ha un fil que les enllaça. A Santa Eugènia hi ha una idiosincràcia marcada per la procedència i la situació econòmica, i sovint falta empatia i projectes que ajudin a integrar. Però la voluntat de lluitar contra aquestes discriminacions ens interpel·la igual a tot arreu.
Vas ser responsable del pla urbanístic a Pals. Què en vas aprendre que es pugui aplicar aquí per evitar aquests desajustos?
Que si et poses a fer un planejament urbanístic sense fer-ho de manera participada i coordinada, t’ho porten als tribunals i s’encalla durant deu o quinze anys, com ha passat allà. És indispensable arribar a un consens abans de portar les coses fetes. A Girona, de vegades s’ha actuat forçat; seria molt millor plantejar-ho obertament d’entrada per no generar oposició i evitar que els projectes quedin «embarrancats».
Com a expert en gestió pública que ha viscut a Edimburg, quina recomanació importaries cap a l’Ajuntament de Girona?
D’Edimburg em va agradar la consciència d’una gestió eficaç: marcar objectius, avaluar si s’assoleixen i corregir. És el mètode. Aquí, i ho veig ara fent consultoria, sovint es funciona més per inèrcia que per mètode. A Santa Eugènia, per exemple, el Pla de Barris va deixar equipaments molt potents com la biblioteca, però cal avaluar contínuament com fer que aquest «oasi» irradiï a la resta del barri i no quedi aïllat.
De l’activisme a la gestió: Has viscut la política des de l’activisme de carrer i des de la gestió tècnica i institucional. Existeixen contradiccions i si n’hi ha, com les gestiones?
L’activisme sol ser una etapa de joventut, on veus el món en blanc i negre. La gestió coincideix amb la maduresa i t’aporta complexitat. Hi ha una voluntat transformadora genuïna en molts polítics actuals, però quan t’enfrontes al «monstre de la gestió», de la burocràcia i l’urbanisme, t’adones que no és tan fàcil. Això no vol dir perdre els ideals, sinó adaptar les formes.
On queden, doncs, els «jerseis amb caputxa» de la teva joventut? Quin futur deixem a les noves generacions?
Els jerseis queden a l’armari, però el fons, el «cuquet» de transformar, continua intacte; si es morís aquest cuquet, es moriria el politòleg que porto dins. Pel que fa al futur, els infants sovint em sorprenen. L’altre dia, parlant de conflictes internacionals, em va dir el meu fill que tant de bo no hi hagués països ni banderes, perquè al final tot són guerres. Vaig pensar que potser ells ja estan arribant a conclusions, com l’anarquisme utòpic, que superen les nostres velles lluites.
Per tancar, i fent honor al nom de la revista: al llibre descrius la teva dona, l’Abril, com una nimfa. Quines referències en tens?
Riu. Perquè ella aporta la part mística i màgica. Jo sempre intento ser molt racional i quadriculat, i ella m’ensenya que a vegades s’ha de deixar fluir, que el món té un cert caos que no pots controlar. És el contrapunt necessari.
