La dignitat vital de l’Eduard Herrero Lainez
Benvinguts a la Zona d’Altes Emissions.
Benvinguts a aquest espai entre Can Ninetes i la Marfà, damunt la Monar,
benvinguts a Santa Eugènia de Ter.
Avui, aquest acte, podria semblar una festa d’aniversari ja que aquest passat dissabte (i ja se sap que totes les efemèrides tenen vuitada) l’Eduard Herrero ha fet 83 (!!!) setembres: moltes felicitats!… però avui el que fem aquí és presentar la seva crònica en format llibre sobre paper: “La dignitat del poble de Santa Eugènia de Ter. Crònica vital d’Eduard Herrero Lainez”.
Paraules que destaquen en aquest títol: dignitat, poble i vital…
La primera fa referència a la “qualitat moral inherent a totes les persones i societats, per la qual tenen dret a ser respectades, valorades i tractades de manera justa i amb igualtat”; la segona, descriu el “conjunt dels habitants d’una ciutat, d’una vila, d’un poble”; i la darrera és el mateix Eduard en persona, vital!
Definitivament, no són unes memòries, ho diu el mateix autor a les primeres línies del seu llibre, “mai he tingut la intenció d’escriure unes memòries i molt menys d’objectivar-les en un llibre”, però ho semblem. Les “memòries” (els records) sempre són subjectives.
No és una biografia, ni una autobiografia, més aviat és una pluribiografia, paraula inventada per a l’ocasió per definir, amb una mirada eugenienca, el que hem viscut tots plegats amb l’Herrero i aquella generació d’herreros i ferrers* optimistes, forjadors i constructors de somnis sòlids que mai no perdran valor i presència.
*Referència a Francesc Ferrer i Gironès, president Patronat Santa Creu de Can Gibert del Pla.
Ni és un dietari detallat, una cronologia estricta, és el batec del cor del protagonista qui marca el tempus de tota la narració, de tota una generació; jornada a jornada, reunions de junta a assemblees, reivindicació a reivindicació, de negociacions algunes infinites i d’altres, finites i victorioses…
També té pinta de manuscrit d’aventures, deunidó les vicissituds que es relaten en aquestes pàgines, ¿o serà que únicament als bons observadors els hi passen coses remarcables, algunes d’elles inversemblants? És el més probable, ¿no, Eduard?
Podria semblar una guia de viatges, ja que la narració neix a Villarluengo (serra del Maestrat), passant després per Oliete (Baix Aragó), Puras (poblet de Valladolid – on el protagonista plora com un nen passats els anys), segueix per Albalate del Arzobispo (de nou al Baix Aragó), Pineda de Mar, Castellar del Vallès, Cardedeu, València, Tenerife, Sidi Ifni (per als més joves, la capital de l’Àfrica Occidental Espanyola), continua per Sabadell, Roma, Saragossa, Girona… fins arribar a Santa Eugènia de Ter.
Tampoc no és una gazeta d’esports, però transpira futbol a l’institut, tenis amateur, pesca d’aficionat, el llaüt/llagut navegant entre Portbou i Cadaqués… i suor de bàsquet, de mooolt de bàsquet, suor de gestions, de moooltes gestions… del CESET, de l’UniGirona… i de la gent, dels veïns, del poble que l’han fet i el fan possible.
No és una tesi política, però hi surt un dels protagonistes de l’anomenada “Transició Espanyola” tot visitant Santa Eugènia de la mà de l’Herrero, el president Adolfo Suárez. I del partit d’aquest en que l’Eduard va militar i presentar-se a les eleccions (també a les municipals a Girona): el Centre Democràtic i Social (el CDS).
I no és un manual de filosofia, però què voleu d’un pedagog, professor d’ensenyament secundari i catedràtic d’aquesta matèria al llarg de més 34 anys!!! Oficialment, 34; realment, en actiu.
Com tampoc no és un llibret religiós, però vessa ecumenisme del bo pels quatre costats. I transcendència de la bona, de la que cal…
Flaira a treball sobre el moviment veïnal i les seves associacions socials, esportives i culturals durant les primeres quatre dècades de democràcia municipal; sí és una bona radiografia capil·lar d’una ex-petita i ex-delicada ciutat de quatre rius i una sèquia en aquell mateix període històric.
És un llibre d’història local, el km. 0 és ben present pàgina a pàgina, pebrots de les hortes a pebrots.
El llibre de l’Eduard Herrero és tot això i molt més. És pura vitalitat. És pura militància. És pura resistència. És pura dignitat. És “pura vida”.
Surto citat a la “crònica vital” de l’Eduard Herrero com el que va pronunciar en una conversa informal la següent frase: “el que no està escrit no existeix”.
Perdíem el temps rememorant episodis locals i dèiem coses com allò (de pel·lícula) de que “Tots aquests moments… segur que es perdran… en el temps… com llàgrimes… en la pluja*”.
*Rutger Hauer (l’actor replicant) a la pel·lícula Blade Runner, del director Ridley Scott.
Concordàvem que quan algú estudiï la història de la història local d’allà on sigui, el primer que consultarà serà la hemeroteca de l’època –diaris en suport paper o en altres suports, si som capaços de conservar-los–, repassarà les actes dels plens de l’ajuntament en qüestió, els llibres editats pels historiadors universitaris, entrevistarà els personatges públics rellevants…
… difícilment consultarà els llibres d’actes de les associacions de veïns o dels clubs esportius (com sí ha fet l’Eduard), les revistes perifèriques editades sense finalitat de lucre i sense dipòsit legal, els programes de festa major, la cartelleria impresa o fotocopiada pels veïns, en definitiva l’anomenada pels arxivers “documentació grisa”…
… i concordàvem que era responsabilitat dels que l’han viscut, la història propera, en primera persona i col·lectivament, deixar constància escrita per a que els futurs investigadors s’entrebanquin amb les mirades des de l’altra banda de l’oficialitat, de les monòtones notes de premsa institucionals, dels projectes venuts com a insuperables…
L’Eduard sí ha fet la feina!, com sempre!
Per acabar, confesar-vos que jo de gran vull ser com l’Herrero!: optimista i lluitador! (però reconec que ho tinc molt i molt cardat).
Gràcies per tot, amic, i pel llibre, Eduard!
Manel Mesquita Monton
Veí de Santa Eugènia de Ter,
19 de setembre de 2025
Postdata:
Fotomemòria de la fotografia de la coberta del llibre de l’Eduard
La foto de la portada d’aquest llibre, editat per la factoria d’en Papi Guardiola, Tot Esports i Comunicació, és per ella mateixa un flaix a dins de la memòria col·lectiva de veïns i passejants… és màgica… una metàfora… la imatge ja no existeix, no és visitable ni visible. Els cotxes que van i venen, avui no podrien superar el riu Güell en direcció al centre de Girona. La antiga carretera de Santa Eugènia a la dreta i una mica del carrer de Baix ben bé a l’esquerra, emmarquen la petita placeta del Poble i la seva font pública (que avui no raja). Fins i tot es veu un bocí del rètol de la mítica Impremta FIBE, amb les tres darreres lletres NTA.
És el punt més alt (!) de l’antic petit poble del pla de Girona. La vella església havia estat erigida a aquesta alçada (fora de la imatge, a l’altura del SEAT 600).
Que la foto va ser pressa un mes de setembre és evident, ho delata la pancarta que ens convida a la “Festa Major Santa Eugènia de Ter”. Tot plegat conforma el “pas Estret”, com es coneixia aquest tram de la carretera, des d’on la mainada es deixava anar en bicicleta, “endavant que fa baixada”, en direcció al veïnat de la Rodona o cap al veïnat de Salt.
Va ser el pintor Vicenç Huedo qui va embellir aquest punt aprofitant com a llençol la paret mitjanera (on, aproximadament, fins fa poc hi havia el Pla a Plat). El trompe-l’œil / enganyalull / trampantojo d’en Huedo també era el “pas Estret”, un paisatge oblidat, i que ara és la imatge màgica que conservo a les ninetes de la memòria.
Sort d’aquesta foto i d’aquest llibre!
