És un problema que crea tensions socials, fins i tot violència. Fomenta l’aparició de “màfies okupes”, que s’aprofiten de la incapacitat de les institucions, que no saben resoldre aquest problema vital. El dret a l’habitatge és un dret constitucional (article 47 de la Constitució) i les institucions no el tenen en compte. Han delegat al “Sr. Mercat” la resolució del problema. I qui és el Sr. Mercat? Uns pocs propietaris que tenen molts pisos per vendre i llogar. Ells regulen els preus i imposen les lleis; per tant, ells són els únics que tenen llibertat. El Sr. Mercat només arregla els problemes si hi ha benefici.
La necessitat d’habitatge es produeix sempre que hi ha fluxos migratoris. El nostre barri, des que era poble, ha viscut diferents onades migratòries en el s. XX, i en cada una el problema de l’habitatge s’ha resolt d’una manera diferent.
La primera migració que acull el poble de Santa Eugènia de Ter (SET) és la de joves pagesos dels pobles i comarques de les contrades que venen a treballar a La Marfà, quan aquesta amplia les instal·lacions, a principis de 1900, i també en els tallers i obres que sorgiren a la ciutat de Girona.
A principis del s. XX, SET tenia 368 habitants (111 dels quals sabien llegir i escriure) i 76 llars. El 1930 hi havia 1.200 habitants i 297 llars. La població va créixer un 230% i els habitatges un 225%. Tot aquest creixement de població va anar a viure, principalment, a nous edificis. En determinats llocs eren els mateixos empresaris qui construïen les cases; eren les famoses colònies fabrils. Es poden trobar a tot el llarg del riu Ter, des del Ripollès al Gironès. En el cas dels pobles de Santa Eugènia i Salt foren les cases adossades de planta baixa i pis, que es construïren en el carrer de Baix i a tot el llarg de la carretera de Girona a Anglès. Són les cases que donaren un perfil i una identitat al poble de Santa Eugènia.
Després de la II Guerra Mundial, començà una nova onada d’emigració. Hi ha dues pel·lícules, La pell cremada, de 1967, i una altra de recent, El 47, que expliquen molt bé l’odissea que visqueren els milers de persones que desertaren de la dependència del “Señorito” i dels terratinents. No fugiren de la seva terra, sinó d’uns “vencedors” que els humiliaven en la misèria; sense drets, sense recursos per viure i sense futur.
Es va produir una allau migratòria que va desbordar la policia, que va haver de desisitir de controlar-la, tot i haver obligat a retornar a més de 15.000 persones. Eren centenars de persones que durant els anys 60 agafaren el tren, que tardava 30 hores en arribar a Barcelona. No hi havia ni cases ni pisos per acollir a tota aquesta onada migratòria. Abans, com ara, hi havia pisos petits que acollien dues i tres famílies. També hi havia llits calents.
El 1957, a Girona hi havia 467 barraques que acollien 2.096 persones i el 1967, en el moment més àlgid, en sumaven 8.000. El barraquisme és una ferida social. És una demostració de la insolidaritat, del classisme i de la xenofòbia que pateix una societat. Aquesta falta de respecte a la persona genera marginalitat i això comporta violència social. Davant d’aquests problemes de seguretat, la gent benestant de Girona demanava, com sempre, més policia. No volien que la pobresa incomodés el seu benestar.
El fet que el progrés econòmic s’acompanyés del barraquisme era un escàndol; fins i tot generava mala consciència a les autoritats franquistes. Hi va haver un governador, el Sr V. Hellín Sol, que el Nadal de 1964 organitzà la campanya “Gerona para Gerona”, per recollir fons econòmics per construir pisos per a les famílies necessitades.
Els problemes d’habitatge de la ciutat de Girona repercutiren negativament al petit poble de Santa Eugènia. La seva integració al municipi de Girona en fou el motiu. D’aquesta manera, Santa Eugènia es convertí en el barri dels “mals endreços”, en un suburbi de la ciutat. També s’obrí la porta a una urbanització arbitrària que es decidia des de la plaça del Vi, sense que els vilatans eugeniencs poguessin dir ni piu. El resultat és una urbanització amb un caos d’edificis de diferents volums i altures. Una barrija-barreja d’edificis nous i vells. Per tots els carrers del barri, trobem cases de planta baixa encaixonades entre edificis de set plantes
En el 1942, el primer ajuntament franquista va aprovar “Un plan de ensache y reforma” que va parcelar els terrenys que hi havia entre la carretera de Girona i la riera Maçana fins al riu Güell. Alguns d’aquests edificis encara perviuen.
Es començà a construir partint de tres principis arquitectònics: materials barats, estètica barata i urbanisme barat. Barato, barato i barato. Tot i així, per als nous inquilins i propietaris, aquells pisos eren “la glòria”, ja que venien de llars sense aigua ni llum, o bé eren joves acabats de casar. S’anava conformant un nou nucli urbà que substituïa el poble hortalà i dels treballadors de la Marfà.
El poble de Santa Eugènia va començar a créixer sense cap pla urbanístic. En el seu últim ple com a poble independent (CP 17518), va tramitar un pla d’ordenació urbanística que va quedar enterrat en els despatxos de la plaça del Vi. Ja no era un poble, ara passava a la condició de suburbi de la ciutat.
Durant els anys 50 es construïren els edificis de la Fundació Rinaldi, dependent dels salesians, amb moltes irregularitats. L’any 1966 es construïren els blocs que es troben entre els carrers Montseny-Turó-Agudes-Maçana. Aquests edificis els construïren els germans Franch, i en la llicència d’obres s’especifica: “La manzana objeto de ordenación especial resulta del avance del pla parcial realizado por el Ayuntamiento de SET en octubre del 1962. Aparte del mismo no hay Plan Parcial en vigor, y las licencias de obra para edificación se conceden en aquella zona tenor de las alienaciones existentes.” Es construïren els edificis del Patronat de la Santa Creu, també sense cap pla urbanístic.
Els constructors foren empresaris fidels al règim que a la llarga s’han convertit en les grans constructores de l’actualitat. S’enriquiren mitjançant tota mena de tripijocs, com les bigues amb aluminosi. També entitats socials i la mateixa Església catòlica participaren en aquesta croada perquè tots les famílies migrades tinguessin un habitatge digne.
Amb les migracions del segle XXI el problema de l’habitatge a Santa Eugènia no solament no s’ha resolt sinó que ha empitjorat. Les institucions, l’Estat, les autonomies i els municipis no resolen el problema. Van donar 57 mil milions als bancs per evitar la seva fallida per culpa de les hipoteques i la fallida de les constructores. Lògicament, els pisos causants d’aquesta fallida haurien hagut de passar a mans de l’Estat, ja que els diners van sortir de la contribució ciutadana. Però el que va fer i està fent l’Estat és revendre els pisos a fons financers especulatius, els quals desnonen i augmenten els preus de lloguer a uns nivells que perjudiquen la majoria de les economies familiars del barri.
Com hi podríem fer front? No ho solucionarem si l’Ajuntament tarda quatre i cinc anys per arreglar els edificis que té en propietat al barri i pendents d’arreglar. Necessitem una agència immobiliària municipal en el barri de Santa Eugènia que gestioni tots aquests habitatges socials, com també tots els que té la Sareb en el barri. Necessitem que impulsi cooperatives d’habitatge, que faciliti el reciclatge i la reforma dels edificis que es van construir els anys 50-60, com els de Can Gibert del Pla. Un bon habitatge dignifica el barri. El que volem és que l’Ajuntament no ens tracti com un suburbi.
