A aquests rics, tan rics, el que més els preocupa és protegir la seva riquesa. Impedir que governs favorables als interessos de la gent treballadora i als barris a on vivim, redistribueixin la riquesa mitjançant impostos progressius, incrementin els drets laborals, garanteixin el dret constitucional a l’habitatge, redueixin les llistes d’espera dels hospitals, assegurin una escola pública de qualitat —sobretot en barris de gran complexitat com el nostre—, ampliïn les plantilles mèdiques, siguin puntuals en la retribució de les ajudes de la llei de dependència… I, així, una llarga llista de mal funcionament de les institucions.
Per evitar que els veïns i veïnes prenguin consciència del que ens estan robant, aquests rics busquen falsos culpables i s’inventen mentides. Per exemple, en el nostre barri és necessària una gran inversió que ajudi les famílies a suportar el cost de l’habitatge. El lloguer de l’habitatge hauria de suposar, com a màxim, un 25% del salari mitjà; però actualment el cost puja a un 50% del salari mitjà, i pels salaris més baixos arriba al 70%.
Però els rics més rics s’oposen a una inversió estatal en habitatge públic, dient que això seria «socialisme» i que aquestes ajudes arruïnen al país; diuen que s’ha de deixar a mans de la iniciativa privada. Però s’obliden del «socialisme» que practica l’Estat quan subvenciona els beneficis de les seves empreses, fent-nos pagar les seves pèrdues, o facilitant-los contractes multimilionaris.
L’AVV vol ser clara: el que genera més inseguretat en el barri és la incertesa de futur. La por que el dret més bàsic de tots —el dret a la vida— depengui del subsidi de l’Estat, dels recursos de Càritas, i de la caritat de les bones persones. La por que no et renovin el contracte de lloguer, o que l’increment del contracte de lloguer s’emporti el 90% del salari; o que no donin la renda mínima garantida perquè el funcionari de torn al·lega un absurd requisit. Les persones, les famílies del nostre barri, han de tenir assegurat el dret bàsic a viure i no haver de demanar permís a ningú, ni al mateix Estat. Això sí que dona seguretat.
L’AVV fa responsables totes les institucions, les estatals, les nacionals i les locals, del mal viure que hi ha en el barri. Però el més responsable de tots és l’Estat, que retalla les partides pressupostàries dels serveis públics per comprar les armes que defensaran els interessos d’aquests rics tan rics.
Aquests diners haurien de servir per incrementar la partida financera destinada als ajuntaments. El ministre Montoro retallava les partides socials dels pressupostos, mentre feia lleis que rebaixaven els impostos de les empreses dels seus amics, a canvi d’una «mossegada». Aquestes rebaixes han repercutit negativament a la vida quotidiana de Santa Eugènia de Ter. Ens han portat la inseguretat.
Per tenir un barri en pau, per rebaixar la quota d’incivisme, per reforçar la democràcia, cal un moviment veïnal fort que empoderi el barri davant dels poderosos poders financers. En això lluitem, des de fa quasi 50 anys, l’AVV de Santa Eugènia de Ter.
