Dolors Masó Rabionet (1949, Amer), el seu germà Salvador (1951, Amer) i llur cosina Pilar Masó Carré (1957, Santa Eugènia de Ter), van viure a Can Burrassó, la masia que avui s’ha transformat en la nova comissaria de Santa Eugènia. La Pilar hi va néixer (amb un pas previ per la clínica), i hi va viure fins al 1965 amb el seu germà Àngel, els pares i els avis; la Dolors i en Salvador (amb dos germans més i l’àvia), hi van viure més anys, de 1965, quan eren adolescents, fins a mitjans dels anys setanta. La Dolors en va marxar el 1972, quan es va casar, però hi va seguir anant posteriorment per cuidar els pares. En Salvador també en va marxar quan es va casar, el 1975.
Amb ells tres aclarim l’origen del nom de la casa gràcies a les dades genealògiques que ha recollit la Pilar. El nom de la masia és documentat amb els seus avantpassats: Josep Burrassó Bagué (besavi) i Josep Burrassó Mateo (rebesavi). El besavi va tenir una filla, Pilar Burrassó Barneda (12/10/1890), àvia de la Pilar i pubilla que per capítols matrimonials va heretar la casa l’any 1916. L’àvia Pilar Burrassó Barneda vivia a la masia amb el seu home, Baldiri Carré; eren pagesos i en Baldiri, a més, es dedicava a la «remunta» de cavalls i mulats: tenia sementals reproductors i li portaven les eugues que havien de reproduir.
Al 1959 l’àvia va vendre la casa al seu gendre, Emili Masó Torre. Uns anys més tard, el 1965, l’Emili, la seva dona, la Mercè de can Burrassó, i els fills es traslladen no gaire lluny, en una nova casa del carrer Maçana al davant del que avui és la plaça del Barco, i l’Emili ven la masia de can Burrassó al seu germà, Joan, que vivia amb dona i fills a Amer. Així és com la propietat de la masia passa del cognom Burrassó al de Masó. La Dolors i en Salvador són els hereus d’aquesta família que han sigut els protagonistes de la venda de Can Burrassó a l’Ajuntament de Girona.
Tot i que en temps dels Burrassó es tractava d’una finca gran i amb moltes terres, els camps es van anar venent i en època dels Masó (pares dels nostres testimonis), les dues famílies que s’hi van succeir ja no eren pagesos; en tot cas no es dedicaven en exclusivitat a la terra, si bé tenien horts i animals pel consum de casa. El pare de la Pilar va anar a treballar a Enher, mentre que el pare d’en Salvador i la Dolors treballava a Can Fran, una empresa de Girona que es dedicava al negoci de carbó i llenya. A més d’aquesta feina, però, la Dolors i en Salvador tenen ben present que quan van arribar a Can Burrassó durant els primers anys sempre tenien una vaca i cada any mataven porc, fins que les molèsties que això generava al veïnatge els van fer desistir. «Eren molts treballadors», diu en Salvador.
Foto: Família Masó.
La cort de la vaca era enganxada a la façana lateral, on actualment hi ha l’entrada principal de la comissaria, i al costat hi havia els porcs. A la part del darrere de la casa també hi havia una gran nau i coberts on s’engreixaven fins a 3.000 pollastres.
Era una casa gran amb cuina i menjador a la planta baixa, al pis de dalt quatre habitacions grans i la sala i, per sobre, el paller que sobresurt de la construcció, «on es posava el blat de moro i les avellanes a assecar», recorda la Dolors. A l’exterior també hi havia un paller, allà on ara hi ha l’aparcament dels vehicles dels policies municipals. En un lateral de la casa hi havia un pou i la comuna, tot i que ells recorden que ja havien viscut a la casa amb llum i aigua. La Maçana, encara descoberta, passava a davant mateix de la casa i quan plovia massa l’aigua els entrava a casa repetidament. El sereno de Santa Eugènia passava a avisar del perill quan s’anunciava la pujada d’aigua, i abans d’anar a treballar venia l’Emili des de la casa veïna i entre tots tapiaven amb guix i rajoles, fins a una alçada prudencial, la porta principal perquè la casa no s’inundés. El terra de la casa era a un nivell inferior del carrer. «Cada vegada que plovia ens entrava 40 cm d’aigua» diu en Salvador. «Els dos germans s’estimaven molt i sempre eren un per l’altre» afegeix la Dolors.
L’entrada de la casa sempre havia sigut pel carrer Maçana, 77. Però una particularitat de Can Burrassó és que l’adreça de correus ha canviat diverses vegades: la Pilar té constància que inicialment era Despoblat, 8; després va ser carrer Migdia, 11. A partir del 1963, quan el poble de Santa Eugènia de Ter va ser annexionat a Girona, on ja hi havia un carrer Migdia, es va posar el nom de carrer del Turó.
Avui, mirant l’entorn de la comissaria, els tres testimonis recorden que tant en direcció a Salt, mirant cap a l’Ateneu o cap al que avui és la plaça del Barco, tot eren camps, fins al col·legi groc. Les cases que tenien més a prop en direcció a Salt eren Ca l’Esteve, Can Mericana Seca, avui Mas Mota, i més enllà Can Pous, a l’actual plaça Catalunya de Salt. Tota la resta eren terres d’hortolans. Es va anar urbanitzant a poc a poc, però quan ells van marxar a mitjans dels anys 70 ja s’havien anant construint molts blocs de pisos en aquell sector. Cap dels nostres tres testimonis s’hauria imaginat que la casa on van viure es transformaria algun dia en una comissaria i la idea els fa somriure.
Els pares de la Dolors i en Salvador van viure a la casa fins que es van morir, però la casa tenia limitacions. No s’hi podien fer obres i fins i tot s’havia dit que la masia aniria a terra perquè hi havia en projecte el pas de la variant de l’N-II a l’actual parc Núria Terés, a tocar de Can Burrassó. Tampoc es podien vendre ni comprar terrenys en aquell sector pel mateix motiu.
Joan Masó havia arreglat la façana i a l’interior s’havia aixecat el terra per evitar les inundacions. Després de parlar amb el llavors alcalde Joaquim Nadal, van acordar que es trauria la part de coberts i granja, i Joan Masó va poder viure allà fins que va morir, el 2013.
Posteriorment Dolors i Salvador van fer un primer contacte amb l’alcalde Nadal per vendre la casa a l’Ajuntament però la resposta va ser negativa, no interessava. La masia es va posar a la venda malgrat tot i es van presentar compradors a visitar-la, però la impossibilitat de fer-hi obres els feia desistir.
Anys més tard, ja en temps de l’alcaldessa Madrenas, els hereus van tenir la sorpresa de tornar a ser contactats per l’Ajuntament, que ara sí que tenia interès a comprar la casa. En Salvador recorda que estava fent neteja i es va presentar Marta Madrenas demanant si podia veure la casa; «em va dir que no calia dir a ningú que havia vingut» explica avui somrient en Salvador. Inicialment, només es parlava de fer-hi «alguna cosa pel barri» però al cap de poc temps ja es va parlar obertament d’una comissaria, tot i que el projecte inicial era més gran del que serà finalment, recorden els hereus de Can Borrassó. El projecte de variant de l’N-II ja no existia, aquell espai havia estat substituït pel nou parc. La venda es va concretar el 2019 per 180.000 euros. «Nosaltres contents, i contents que s’hagi aprofitat per a un equipament pel barri» resumeix la Dolors.
Tots tres agraeixen que s’hagi mantingut el patrimoni que representa Can Burrassó ja que moltes altres construccions de la zona han desaparegut. Confien que aquest equipament ajudi a millorar el barri. També admeten amb un somriure que si els seus pares veiessin avui com s’ha transformat l’entorn de la casa i la quantitat d’edificis que s’han construït potser s’espantarien, però que segurament estarien feliços de veure què ha esdevingut Can Burrassó.
